Breu aproximació a la “FIDUCIA CUM AMICO”

Aquesta figura, vigent en l’actualitat, es remunta al Dret Romà Clàssic que la defineix com un contracte en el que una persona -fiduciant- transmet a una altre -fiduciari- la propietat d’una cosa amb finalitats de diferent naturalesa. La cosa és confiada a persona lleial que només adquireix la propietat segons la finalitat que es persegueix (dipòsit, comodat, donació amb obligació de restitució). En tot cas, l’adquirent és propietari “aparent” doncs ha de restituir la cosa en qualsevol moment en el que el fiduciant el requereixi per tornar-la. Al Dret Romà aquesta figura estava protegida
per una “actio” denominada “actio fiduciae” per a reclamar la devolució el “fiduciant” i una “actio fiduciae contraria” de la que disposava el fiduciari per si havia tingut despeses derivades de la tinença de la cosa objecte del contracte. Més tard, el Pretor, va anar definint accions concretes per a protegir el dipòsit o el comodat, per exemple i la “fiducia cum amico” va seguir existint però amb una finalitat com la que segueix vigent.

En l’actualitat, aquesta figura és una modalitat de negoci, basat en la confiança,  en que dues persones celebren un contracte “aparent” que serveix per a un negoci o finalitat diferent, realment volgut.

Hi ha casos, com en el Dret Romà, en que el “fiduciant” transmet la titularitat formal -propietat- d’un immoble al “fiduciari” però que, realment, es fa en interès exclusiu del primer que és qui manté la titularitat real i pot recuperar-ne la formal en qualsevol moment que li ho requereixi al segon.  Un altre supòsit és quan el “fiduciant” podria donar-se quan un bé, negoci o societat es posa a nom d’una sola persona i, en realitat són dos els propietaris.

El Tribunal Suprem considera la “fiducia cum amico” com una modalitat del negoci en la que “el fiduciari” es compromet a tenir la cosa en benefici del “fiduciant” o d’un tercer de tal forma que no ostenta una titularitat real, doncs no és l’autèntic amo, si no que només té una titularitat formal (és a dir, aparent)  caracteritzant-se precisament la figura que tractem pel predomini de l’interès del “fiduciant” accentuant-se la nota de confiança. I acaba dient: “la fiducia cum amico” implica la creació d’una aparença, un cas d’intestació, en el que el “fiduciant” segueix sent l’amo.

En el Codi Civil espanyol podem trobar una base per aquesta figura en l’article 1.277 quan estableix que: “Malgrat que la causa no s’expressi en el contracte, es presumeix que existeix i que és lícita mentre que el deutor no provi el contrari”.

Nom *

Deixa un comentari